TRANSPARENT, PERÒ NO FRÀGIL (article publicat a El Punt, el març de 2002)

Abans de les festes de Nadal, en Pere Sió, a qui considero i aprecio com a amic i company de Consistori, agafava amb pinces la frase descriptiva “la taula de l'Alcaldessa és transparent” i en feia el titular d’un article. Certament ho és, de vidre transparent, i esmerilat i tot, la seva taula. Un bonic títol per a un article.

Hi ha convergents badalonins a qui agrada jugar amb les paraules a l’hora d’escriure articles de política municipal. Tenen la seva gràcia. Fa uns mesos, en Jordi Ballesteros se servia del joc “Arqué-arqueologia”, aplicant el cognom de l’alcaldessa a un supòsit relacionat amb les actuacions municipals. Com si diguéssim que en Ballesteros està “desballestat”... De fet, però, la paraula “arqueologia” ve d’un mot grec “arkhé” que significa “començament”, “origen”. Mira, doncs...

En el cas d’aquest altre article, Pere, jugaves amb la paraula “transparent” aplicada a la taula de l’Alcaldessa, perquè és de vidre, suposadament fràgil. Però la qualitat del vidre rau, no pas en la fragilitat, sinó en la seva transparència i diafanitat. I li escau, a l’Alcaldessa, perquè el seu tarannà no s’adiu amb polítiques dures de mà de ferro, ni opaques de guant blanc, sinó amb l’estreta de mans franca i amable, tot i la fragilitat de les relacions entre persones.

Saber escoltar no és pas dolent, amic Sió, ni establir pactes. Afirmaves amb contundència que “una bona gestió de govern vol dir fer coses i prendre decisions”, com intentant justificar l’estil govern de regidors del teu grup municipal : “De vegades cal fer coses que, si bé són necessàries per als interessos col·lectius i per a la millora de la ciutat, s’oposen a les conveniències d’alguns ciutadans”. Però convé tenir present que un governant no sols ha de prendre decisions per a la ciutat sinó amb la ciutadania.

El govern actual, presidit per l’Alcaldessa, vol aprofundir la democràcia fonamentada en la participació, i no sols en la representació, treballant per la inclusió social lluny de polítiques excloents. A més del principi que esgrimeixes, segons el qual “qui res no fa mai no s’equivoca”, n’hi ha un altre que diu que “qui fa, per bé que faci, però al marge de la ciutadania, s’erra de mig a mig”. Tu mateix ho reconeixes, i per experiència, quan dius: “això sempre té un cost”.

No em sembla que el teu article aporti al lector, ni tan sols al fins ara votant de CiU, gaires raons de fons pels arguments que dóna sinó només pel to ambigu amb què són dits: que l’Alcaldessa “té els temes importants sobre la taula, que els està estudiant amb tot deteniment (amb els tècnics i assessors corresponents), i que properament donarà als interessats dia i hora per parlar-ne”... Tu mateix reconeixes que l’Alcaldessa “sap escoltar” i que la seva suposada resposta és “prudent i rigorosa”.

I continues amb les lletanies del “govern que no governa”, pel fet que no entra amb duresa i prepotència en els temes complexos a fi que es mantinguin les correctes relacions entre les parts.

Que “s’ha elaborat un programa de govern i s’ha presentat un any més tard”, ignorant volgudament que ha estat el primer programa de govern -no dic electoral ni de partit- que cap govern municipal de Badalona ha presentat fins ara, i que ha estat publicat després d’un any de treball tècnic i polític en el marc del pacte de govern municipal.

Que “l’Alcaldessa té una excessiva bona relació amb el moviment veïnal de la ciutat”, per la seva disponibilitat a mantenir-hi una relació directa, no pas exempta de debat, i d’escoltar les seves reivindicacions i afrontar-les amb ells, cosa que hem après que és bona per trobar solucions i per la implicació de la ciutadania que comporta.

Que “acapara tots els mitjans de comunicació locals”, perquè és als llocs on s’ha de ser,... visita, constata, escolta, inaugura... i si algú no surt a la foto és perquè no hi era. (Allò de “qui no hi és, no hi és comptat”).

Que “fa festetes per tots els barris”, com si es tractés d’una banalitat impulsar dinàmiques de barri, de plaça i de carrer, afavorir l’apropiació dels espais públics, cohesionar el teixit ciutadà i fomentar expressions culturals i valors identitaris.

Crec, amic Pere Sió, que compartiries gairebé en la seva totalitat aquests aclariments i comentaris, si no fos que has formulat aquesta anàlisi amb precipitació i desig de contribuir a una campanya de partit, suposo que legítima però poc encertada. Apuntes els temes difícils que es presenten als plens municipals com si no es resolguessin, tot i que en un parell de mesos de ser exposats i debatuts ja estan orientats, decidits o resolts...

Pel que fa a retards, sempre se’n parla, des de l’oposició, perquè sempre hi ha una cosa o altra que s’encalla, per la raó que sigui, o que triga mes del compte. Però has de reconèixer que Badalona funciona amb normalitat i amb força puntualitat, i som una ciutat normal que es troba en procés actiu de desplegament del seu futur.
Amic Pere, el títol del teu article és un encert. Si no ho tens com un plagi, deixa’ns utilitzar-lo. Sí! la taula de l'Alcaldessa és transparent, i també ho són els projectes i les propostes que hi té asobre. Més que el mateix vidre de la taula.

EL FRONT MARITIM, EL SR. F. LLEAL, I ELS FOCS D'ARTIFICI (article publicat a Vilaweb el setembre de 2004)

Desprès d’una resposta excessivament prudent i moderada a l’escrit del Sr. F. Lleal (22.7.04), en el sentit de aportar elements concrets, i vist que aquesta no deu ser una bona via per debatre, ja què no intenta desqualificar a ningú, ni du càrrega de focs artificials. Intentaré ampliar i aprofundir aquesta primera contesta, que deia:

S'ha parlat massa de l'especulació i “massificació” del front marítim. Doncs convido a tothom a visitar el "pantalà" i arribar fins al final, llavors podrem observar amb una visió global, que sense cap dubte s'aprecia com el nostre front marítim, és d'entre els urbans, el menys dens de Catalunya.
Es diu que hi ha molt impacte negatiu en el transport de sorres, produïts pels ports del Maresma, i per fàcil deducció es diu que aquest efecte es imputable al nostre, doncs no es així, l’obstrucció als moviments de les sorres es mínim, però cal esbrinar-ho en el plantejament inicial de la ubicació del port i en els estudis de dinàmica litoral, no genèrics, fets i en realització.
No podem desitjar, una ciutat que no entri en crisis social i econòmica per una baixa en la base fiscal i per un augment notori de l’edat de la ciutadania, i a la vegada una ciutat sense un increment substancial d’habitatges. És contradictori, però hi ha una proposta de ciutat, la desenvolupada i la que hem de construir, que és i ha de ser equilibrada, raonable i realitzable gradualment perquè les transformacions siguin integrades amb normalitat.
Segur que no tot el que s’ha desenvolupat a Badalona es encertat, però cal reconèixer altres opcions perquè hi ha molts badalonins que ens sentim arrelats amb orgull a aquesta ciutat, la de tots i totes. El que s'ha fet a la resta del front marítim de Catalunya, es un altre qüestió.

Però rellegint atentament l’esmentat escrit, crec que més que intentar analitzar el desenvolupament urbà de Badalona, el seu contingut és el d’un pasquí –en el sentit originari de la paraula- amb l’objectiu de digerir públicament un tràngol polític del que crec conèixer l’origen.

Segur que hi ha ciutadans i ciutadanes que han tingut molta sort de gaudir a la infantesa, d’una Badalona amb un futur que consistia en un creixement poc dens i amb excel·lència mediambiental, aproximadament amb un terç de la població actual –uns setanta mil habitants-? O deixem-ho amb la meitat –uns cent deu mil- ?.

Cal tenir present que tots els que esperaven les esmentades utopies de joventut, tenien a les hores el mateix Ajuntament no democràtic, que la resta de la ciutadania –la que tenia molts problemes bàsics-, i en conseqüència, altres aspiracions i necessitats.
Ajuntament franquista, no totalment exempt a la realitat social local, que va deixar una Badalona amb masses i gravíssimes ferides de tota mena (urbanístiques, socials, econòmiques, etc. ,), i tot això, emparat en la repressió i manca de llibertats democràtiques.

Així i tot, hi ha qui opina que els Ajuntaments democràtics haurien d’haver prioritzat l’eliminació tota indústria i edificis del Front Marítim, perquè els que visquessin després d’aquest Front –voldria entendre que tota la ciutat-, poguessin fruir sense restriccions de la Mediterrània. Segons aquest plantejament, no hi ha prou amb la recuperació de la platja, ni amb la lluita constant per millorar amb equilibri a tota la Ciutat.

Bé, molt bé, crec que el mal tràngol s’aprecia notòriament en el moment que desqualifica a “aquests socialistes, que pobres i amb ínfules de nou ric” s’atreveixen a resoldre una frustració històrica de Badalona com a molt possiblement l’única Ciutat de més de cent mil habitants, a la costa mediterrània que no disposava de port. Una proposta de port que aportarà a la Ciutat, un millor centre/centralitat, i importants millores urbanístiques i socioeconòmiques, tot això sense restar recursos públics.

Doncs sí, ha estat un atreviment, perquè s’ha volgut desenvolupar una Ciutat per a tota la ciutadania, la que amb tot el dret demanava una ciutat segons allò que somiaven a la infantesa, la que tenia altres inquietuds, però també per aquells que, a la primera meitat del darrer segle, per no disposar d’ingressos suficients per llogar un habitatge estàndard als primers eixamples del centre badaloní, se’ls deixava al “barrio” i altres llocs allunyats de la zona urbana.

No es pot amagar sota l’estora una part important de la realitat badalonina. I conèixer Badalona, era saber com accedir al barri de “la Inmaculada” –actualment el barri de La Pau -, era constatar la difícil realitat social de la part alta del barri de Bonavista, era calibrar la complexa situació econòmica dels habitatges del “Patronat de l’Habitatge” que podia afectar la propietat de molts veïns que estaven al corrent de pagament, era reconèixer la incompetència de promotors d’habitatges i de l’Administració Publica –dels temps franquistes- que consideraven que no calia fer aparcaments als nous barris perquè els treballadors mai tindrien automòbil, era ser conscient dels disbarats comesos pels personatges influents al temps de la dictadura al acceptar una important concentració de problemes socials admetent que “la obra sindical del hogar” construís una gran quantitat d’habitatges per efectuar un trasllat de problemes, fonamentalment de Barcelona a la nostra Ciutat, i com no, era prendre consciència de la inexistent vertebració urbana i l’escandalosa manca de sistemes públics, en especial d’equipaments públics de primera necessitat, imprescindibles per a una societat de les llibertats, solidària, i que aspira a avançar en igualtat – de sortida i d’arribada- de les persones, i en conseqüència treballar intensament per a la cohesió territorial de Badalona.

Ni imperi del totxo, ni nyaps urbanístics, ni disbarats produïts per gent poc formada. Però sí que ha estat difícil resoldre problemes derivats de la situació econòmica general de Catalunya, en el sentit de la preponderància del sector de la construcció. Problemes difícils, però resolts amb plantejaments correctes, perquè conformen una base solida, per una ciutat de progrés i que progressa.

I per sobre de tot, es deu respecte a aquests socialistes i badalonins que s’estimen la Ciutat, que han lluitat i lluiten per les llibertats nacionals de Catalunya, i que mai, ni amb màgia, ni amb cap altre mètode, faran desaparèixer l’enorme xarxa de places, i parcs públics de la Ciutat, que cada dia s’incrementa.

Ara si!, que es pot llegir la meva primera resposta que transcric a l’inici d’aquest missatge i que finalitza amb la següent reflexió, que ara actualitzo:

Segur que no tot el que s’ha desenvolupat a Badalona es encertat, però cal reconèixer altres opcions al respecte, perquè hi ha molts badalonins i badalonines que ens sentim arrelats amb orgull a aquesta Ciutat, la de tots i totes. I que tenim esperança en el futur, fonamentada amb realitats constatades que ens permeten viure-hi, treballar-hi, relacionar-nos, i poder afrontar aquest futur, amb dignitat per nosaltres i els nostres fills.

BADALONA: UNA FONT, UNA CIUTAT (article publicat a El Punt el març de 2004)

El proppassat dia 15 de febrer, en un article aparegut en aquest diari –El Punt-, de qui a vegades signa com ex-regidor de Cultura - de breu durada -, manifestava preocupació per la manca de funcionament de la font del carrer de Sant Francesc d’Assís, - que no la del carrer del Carme, que sí que funciona -.

Aquesta marejada font, de tan exemplificadora que hi ha qui creu que és, per aquest camí pot arribar a ser un element de referència quasi turístic.

Cal dir que aquest tipus de fonts públiques en carrers estrets tenien la seva raó de ser en el passat per causes higienistes i sanitàries, una funció que ara, òbviament, està en desús.

Així, doncs, la font ha de rajar, però no crec que calgui invocar dimonis molestos per una font higienista: fóra bo que l’aigua que ragés servis per dissoldre els rastres de residus religiosos de l’esmentat article.

Se’n podrien dir més coses, de la font en qüestió, però potser caldria -no fa falta que sigui gaire sovint- dir que la nostra ciutat és estimada per la majoria dels badalonins i badalonines, que en parlen amb orgull davant d’altres amb menys cicatrius de l’època franquista, i que el seu Ajuntament raja gestió suficient perquè Badalona avanci en el sentit del progrés.

Segur que tot edifici nou no es una capsa de sabates, ni el liderat es troba cap als Pirineus i, molt menys encara, que sigui insegura per viure-hi amb dignitat. Però, per sobre de tot, no es just que s’intenti traslladar a la població la impressió que la ciutat no té projecte ni direcció... perquè sí que n’hi ha, de direcció i de projecte, però un projecte per a tots i totes, de tots i totes, en un veritable esforç per la inclusió ciutadana.

Pel que fa al que volem cadascú per Badalona, pot quedar reflectit en les respostes a les preguntes següents:

Priorització dels drets individuals o els col·lectius?
Arrelament proper i local, o cultura d’estereotips global?
Progrés equilibrat o conservacionisme rigorós?
Arquitectura i urbanisme plural o radicalismes dogmàtics?
Avançar amb cohesió o manteniment de les diferencies?
Primer les persones o les infraestructures?
Lideratge proper i dialogant, o distant i tensionador?

De fet, hi ha respostes clares i contundents, però d’altres requereixen punts d’equilibri raonat. Les qüestions complexes requereixen explicacions i accions complexes, sense visions curtes i simplificadores que amb missatges de vuit paraules o imatges conceptuals ho han d’explicar tot.

“Construir desitjos” -nom del programa de mandat- dóna pas a un projecte, que va més enllà dels quatre anys, que té un horitzó de dotze, i que cal afrontar amb programació, proximitat, eficiència, i amb una nova expectativa de col·laboració positiva amb el Govern de la Generalitat. Es un projecte que vol socialitzar plusvàlues i cohesionar el territori, i que proposa polítiques per la igualtat d’oportunitats dels ciutadans i ciutadanes

Important tasca a realitzar per assolir a una Ciutat de tots i totes que segur tenen interès per les fonts, i compromís envers la Ciutat. Comptem, per dirigir aquest projecte, amb el lideratge únic d’un bona i entusiasta Alcaldessa, que té molt clar que construir desitjos te els fonaments en la intel·ligència i la voluntat col·lectiva de la ciutadania de Badalona.

Badalona, 04.03.04

.

MESQUITA A BADALONA (article publicat a El Periodico, l'abril de 2005)

Voldria començar fent una afirmació: En termes de posicionament col·lectiu, en aquests moments ningú vol una mesquita ni a prop ni lluny. En el millors dels casos, es pronuncia la famosa frase/resposta: sí! però aquí no!. I això ho planteja tothom, sense cap excepció.

Per justificar aquestes posicions, s’expliciten raons ancestrals i actuals. Hi ha posicionaments més raonables que d’altres en el sentit de deixar portes obertes a parlar de la qüestió. Fets, com els de 11 de setembre de 2001 a Nova York i com els de l’11 de març de 2004 a Madrid, no ajuden a establir espais comuns que permetin construir relacions per reduir desconfiances i millorar la convivència.

Aquest és un fenomen del que hem pres consciència fa poc.El procés important de recepció d’immigració de cultura islàmica, a la nostra ciutat, es va iniciar als anys 90, però a petita escala fa més de 40 anys que va començar. Tenint en compte el marc global que ho condiciona tot, hem arribat a un punt, que alguns consideren de saturació, però que amb una visió més objectiva crec que estem davant un moment en que cal reflexionar i parlar amb claredat, sense embuts i amb tot el respecte als drets de tothom.

Hem de plantejar-nos accions positives per construir ponts que facin possible relacions de confiança entre cultures. Hem de crear situacions que permetin aquests espais comuns compartits per permetre avançar cap a la integració a la corrent cultural principal.

Hauríem de deixar clar que la corrent cultural principal és la fonamentada en la llengua catalana i els trets culturals autòctons, al que s’hi van afegint totes aquells aspectes o elements – també lingüístics - que es fan comuns en aquells espais culturals compartits, que hem de construir amb l’esforç de tothom.

Tenim a la nostra ciutat un actiu important sobre el que construir les bases d’una convivència compromesa amb la integració i la llibertat. Aquest actiu és la comunitat musulmana consolidada a l’entorn d’aquesta immigració més antiga i que va començar fa més de 40 anys. Aquest col·lectiu ha demostrat que sap construir processos d’integració a la vegada que conserven els elements socioculturals que li garanteix la nostra societat, fonamentada en normes de convivència raonables i en l’exercici de les llibertats democràtiques.

Aquest col·lectiu ha estat capaç d’afrontar situacions de desestabilització i d’entrisme, mantenint-se ferm en els seus principis d’integració i de respecte democràtic mutu. La comunitat musulmana de Badalona fonamentada en aquest col·lectiu més antic ha estat oberta i integradora en la recepció de nous membres que s’establien a la nostra ciutat. Col·lectiu que ha de ser la peça clau per la convivència entre cultures que en ha de dur a un procés integrador de base democràtica i respectuosa.

Però hem de deixar clar que ningú té la interlocució global de cap col·lectiu. La nostra ciutat no ha de permetre reeixir a qui reclami la representació de cap grup en totes les seves facetes, perquè això seria provocar l’aparició de clans tancats que organitzats al seu interior, generen les pròpies regles d’integració i submissió al grup, alhora que produeixen bosses d’exclusió social blindades a qualsevol actuació municipal.

Estic segur que el membres de la comunitat musulmana estructurada de forma amplia i flexible a l’entorn dels que fa més anys que arribaren a la nostra ciutat seran bons interlocutors - encara que no únics - per establir processos per millorar la convivència a Badalona. És imprescindible que les administracions publiques i tota la societat civil, reflexionin i s’afegeixin a aquest procés, que ens ha de dur a compartir elements de relació social i decisions que s’hauran de prendre amb un ampli consens ciutadà.


BADALONA 04.04.05

EL BLOC CONSTITUCIONAL I ELS AJUNTAMENTS ( article publicat a www.psc.es el 13 d´octubre de 2005 )

El darrer dia dos d´Octubre, a Madrid i en ple batibull de l´Estatut d´Autonomia de Catalunya, es desenvolupà una jornada d´ informació i debat a l´entorn del Llibre Blanc que fa referència a la propera Llei de Bases de Règim Local. Jornada, per cert, magníficament organitzada pel Col•legi de Secretaris, Interventors i Tresorers Municipals i la Fundació Democràcia i Govern Local.

Ja que feia pocs dies de l´aprovació del nou Estatut al Parlament de Catalunya, difícilment el debat podia quedar exempt de referències al text estatutari. Així fou, però curiosament el representant del PP no en va fer cap referència. No obstant, es preveu una disputa per definir qui legisla les Bases del món local –llei de quarta categoria- , el Nou Estatut ho planteja com a competència exclusiva o com a competència compartida, segons els àmbits dels quals es tracti.

Al final de la jornada, quedà nítidament clar que la legislació que regulava les competències i el finançament local, era una assignatura pendent des de la transició a la democràcia al nostre país. La Constitució, més enllà de definir als Ajuntaments com una de les tres potes de sobirania institucional, poc més clarificava. Les altres lleis que regulen el món local són ara per ara insuficients per protegir com cal el principi constitucional d´autonomia local. A tall d´exemple, el finançament local, fonamental pels Ajuntaments, es regula amb una llei ordinària de cinquena categoria , que pot ser laminada per qualsevol llei sectorial ordinària, i a vegades per fòrmules normatives de menys nivell.

Les dues normes legislatives de més rang –Constitució i Estatuts d´Autonomia – formen allò que es diu el bloc constitucional, de fet es tracta de legislació constitucional perquè regulen 2 dels 3 nuclis institucionals de sobirania, l´Administració General de l´Estat i l´Administració de les Comunitats Autònomes Regionals o Nacionals.

Així doncs, què succeeix amb el tercer nucli institucional de sobirania – l´administració dels governs locals- en concret els municipis i els ens intermunicipals?.

La no bel•ligerància dels municipis, deguda a que les ciutats tenen menys caràcter patriòtic, i més caràcter obert i menys excloent, no ha de ser motiu per aquesta desconsideració històrica de qui per exemple, exerceix el liderat en la capacitat en la inversió pública a tot l´Estat, i de qui encaixa sempre en primer lloc els problemes de tota mena, especialment els socials.

Ja que els municipis no disposen d´aquest tipus de patriotisme que hem esmentat, són llocs adequats per consensuar i per construir acords difícils. Són espais on s´evidencien amb més naturalitat les vessants de la cultura global, i on, a l´hora de relacionar-se, s´aposta per la lògica de la cooperació front la de les dinàmiques de confrontació.

Vista la necessitat d´enfortir i dignificar les polítiques de proximitat, cal situar l´administració local a on li correspon: dins el bloc constitucional, amb tota fermesa i amb tota naturalitat. El tercer nucli institucional de sobirania requereix, sense cap concessió –s´anomeni com a s´anomeni- un Estatut dels municipis, a la mateixa alçada legislativa –s´articuli com a s´articuli- que els Estatuts de les Comunitats Autònomes. Per això cal un gran pacte polític -un gran acord- i el millor lloc per fer-ho és a l´àmbit Local.

Cal un Estatut dels Municipis, que debiliti les temptacions centralistes, encara que siguin compartides, que defineixi la seva cambra representativa (un terç del senadors o una tercera cambra, i Consells Generals a les Comunitats Autònomes), i que reguli:

1. Definició d´un ample nivell d´autonomia.
2. Organització interna i governabilitat
3. Sistema de relacions amb les altres administracions.
4. Criteris bàsics del finançament.
5. Sistema de competències (bàsiques, voluntàries, delegades ...).
6. Capacitats legislatives i reguladores.
7. Estatut del Regidor –bases- .
8. Estatut del Ciutadà i participació –bases-
9. Sistema bàsic de control objectiu.

Les ciutats i les viles són el lloc on es dóna la diversitat, la participació ciutadana, les transformacions de la política, i on alhora es fan evidents les desigualtats, els fenomens de marginació i d´exclusió social. És, doncs, el territori urbà l´espai on correspon plantejar els reptes , fent de la proximitat una de les qualitats més importants de les respostes -la resposta local- que s´ha de donar.

És evident que els Estats –en el sentit ampli- tenen tendència a abandonar l´abordatge de les conseqüències negatives que genera aquesta època de canvi i transformació que vivim en mans dels Ajuntaments, sense efectuar cap transferència de recursos suficients per fer front a aquestes situacions d´exclusió social, especialment entre els més desafavorits.

Crec que és l´hora d´afrontar aquesta necessitat de recursos de tota mena que pateixen els Ajuntaments, amb respecte i dignitat. Reconeixent el paper fonamental que ocupen, a l´hora de donar resposta als problemes dels ciutadans i en el procés de millorar la qualitat de vida a les ciutats, fent-ho aplicant criteris de cohesió social i equilibri territorial.

Per tot això cal integrar els Ajuntaments en la posició política del bloc constitucional a nivell d´Estat i, en conseqüència, al bloc estatutari a Catalunya.

Semblaria que no és el moment oportú per fer aquest plantejament, però duem més de vint i cinc anys en que no ha aflorat aquest moment, i sense que ens adonem poden passar vint i cinc anys més.

NOUS VENTS & CULTURA A CATALUNYA (article publicat a Raices Andaluzas, març de 2004)

El meu amic Manolo Vázquez, president de la Hermandad Rociera Andaluza Virgen La Esperanza de Badalona, sempre comenta l’intercanvi d’opinions que va tenir amb el llavors President de la Generalitat Jordi Pujol, fa uns tres anys, respecte al tema de la llengua catalana. L’opinió del meu amic en aquesta conversa, es podia resumir com “en una societat democràtica i integradora con la catalana, per la via natural del recanvi generacional, en 15 o 20 anys, tot resolt”. Això sí, “resolt” en el cas de que no apareguin elements distorsionadors com podria ser: la continua pluja de potents missatges de la cultura global dominant, suportats per grans mitjans de comunicació d'abast mundial; o fenòmens migratoris a gran escala.

Més enllà de la qüestió fonamental de la llengua, hi ha altres elements referencials que generen arrelament a la ciutadania al nostre país, com són molt especialment el trets culturals que ens lliguen als nostres avantpassats. Catalunya sempre ha estat receptora d’onades d’immigrants que buscaven on viure i treballar amb dignitat. Tot ells varen aportar un bagatge cultural i de costums. De fet, les aportacions que feren a la cultura i societat catalana els nouvinguts de fa molts anys, amb el temps han estat ja assumides com a comunes. Des de sempre, al llarg de la història, ha estat així. La cultura popular sempre s’està fent, mai no està acabada, és dinàmica, incorpora unes coses, n’oblida d’altres, en canvia la forma, el sentit, adapta, capgira, etc..

Per treballar en aquest sentit, cal esforçar-se en valorar, amb amplitud de visió, totes les particularitats culturals que tinguin organitzada societat civil en el seu entorn, perquè poden enriquir, amb tota notorietat, la cultura catalana, la cultura de tots els catalans i les catalanes.

Però en aquests moments, l'evolució d'aquests processos no es poden considerar fora d'un marc d'escala mundial, amb dinàmiques que confronten: l'àmbit local i el global, l'actuació pública i la privada, i la visió individual i la col·lectiva. No prendre consciència de que el “sistema mundial” influeix inexorablement en totes les societats, ens pot dur a plantejar erròniament la millora del benestar per a tothom, produint-se conseqüències negatives en el pla polític, econòmic, social i cultural.

Com sempre els pitjors efectes els pateixen especialment els mes dèbils i pobres, però també aquelles societats que no fomenten l'arrelament de la ciutadania al seu país, a la seva ciutat, amb informació i participació necessària, per limitar l'efecte uniformant i mercantilista de la cultura fonamentada en estereotips nord-americans.

A més, cal tenir present que el procés de mundialització generarà o intensificarà els esmentats fenòmens migratoris de grans dimensions, desplaçant masses de gent que intenten assolir una vida millor i amb futur, a les ciutats, que són el lloc on es dóna la diversitat, la barreja, la participació ciutadana, i on alhora es fan evidents les desigualtats, els fenòmens de marginació i d'exclusió, amb caràcter individual i col·lectiu.

Aquests fenòmens es donen en paral·lel a tots els àmbits a partir de la globalització econòmica de caràcter neoconservador, que actua sense controls democràtics, i que ha fracassat en l’ intent de proposar com ideologia el que és un procés d'enriquiment econòmic i de concentració de poder. Una altra cosa molt diferent fóra la consecució de mecanismes democràtics que vetllessin per la justícia social en aquests processos de lliure comerç de productes, entre ells, els culturals.

Així ens hem de preparar i preveure allò que se’ns plantejarà ineludiblement. No fos al cas que no tinguéssim prou arrelament, i no poguéssim resistir l’huracà de la globalització, en tots els seus aspectes. Entre d’altres efectes d’aquesta globalització actual, ja es comença a evidenciar el notable descens del bagatge cultural en els nostres països en l’ona del progrés, i la manca d’educació en els que estan en vies de desenvolupament, essent aquest fet un obstacle per poder impulsar la sortida de la pobresa.

Davant el fet immigratori no es tracta de fomentar o no el mestissatge, això es donarà amb més o menys intensitat, per sobre de polítiques concretes. El que cal és gestionar la diversitat. I en aquest sentit, hem de tenir política nacional d'immigració, des de la Generalitat i des dels ajuntaments. Aquesta política, ha de definir drets i obligacions per la nova ciutadania, orientant sense confusionisme, un procés d’integració en el marc de la “corrent principal cultural” fonamentada en la cultura i llengua catalana i amb les noves aportacions acceptades en espais comuns de cultura compartida.

Calen accions decidides per aprofundir en els diàlegs interculturals, intraculturals i transgeneracionals, per enfortir la convivència i engrandir l’esmentat espai d’elements culturals comuns. I tot això fer-ho, des de la proximitat, amb comprensió i generositat, i amb potents polítiques d’igualtat en l’educació, per poder avançar en la reducció de les incomprensions culturals i les desigualtats socials, entre les persones i entre els territoris.

És fonamental que en aquesta nova etapa, davant els nous problemes trobem respostes noves, compromeses i adaptades al moment. Cal definir polítiques i aplicar-les perquè les coses no es fan soles, l’únic progrés possible, és en la línia d’allò pel que lluitem amb la nostra intel·ligència i la voluntat col·lectiva.

En aquest context, Catalunya i les seves Ciutats i Pobles tenen l'oportunitat històrica de demostrar a tothom que la nostra societat pot ser políticament participativa, socialment incloent, econòmicament justa i culturalment integradora. Participant de la lògica de cooperació amb els menys afavorits econòmicament i mes sotmesos culturalment.

Segons el diccionari de sinònims de l’editorial Teide, Cultura és instrucció, il·lustració, erudició, educació, civilitat, civilització, progrés, i hauríem d’afegir creativitat, diàleg i capacitat d’admiració i de reflexió.

OBRIR BADALONA AL VALLÉS ORIENTAL ( article publicat a El Punt el gener de 2004)

Badalona necessita un nou traçat de la carretera B-500 fins Mollet, aquesta via es fonamental e irrenunciable com a eix vertebrador del territori al servei dels ciutadans. Tant des del punt de vista local com regional aquesta via juga un paper fonamental en aquesta vertebració, perquè estableix connexió entre el litoral i l’interior, ajudant a la configuració de la malla territorial que transforma un model de viari radial centrat en Barcelona amb una retícula de braços i nodes independents de la ciutat central.

Cal parlar amb claredat d’aquest tema ja que l’existència d’una via transitable en termes de capacitat i comoditat, facilitarà un enllaç digne i segur pels ciutadans i obrirà el mercat de treball del Vallès (polígons industrials) i el comercial i de lleure de Badalona (Montigalà, Centre, etc.).

Efectivament, els últims anys moltes indústries del litoral s’han anat desplaçant cap als nous polígons del Vallés el que fa que molts treballadors s’hagin de desplaçar quotidianament d’un costat al altre per una via lenta i poc eficient, travessant nuclis habitats, generant soroll, inseguretat.

La velocitat de circulació es determinant per la millora d’accessibilitat, així com també la reducció al màxim de la sinistralitat. Avui la carretera de la Conreria no es segura i es molt lenta. Te problemes amb la circulació pesada, tant per la pendent com pel traçat i a l’hivern pel gel a la cara nord.

Badalona ha de tenir la mateixa accessibilitat al Vallès, que té Mataró o Barcelona, i cal un via que connecti directament amb els corredors interiors de la B-30 i de l'A-7 i empalmi amb l'eix de la Riera de Caldes, escurçant les distancies i aproximant les persones, el que a de donar noves oportunitats al desenvolupament econòmic i social, i per això la nova via ha de garantir un traçat de qualitat que permeti la incorporació de una línia de transport públic regular i eficient

Es possible compatibilitzar existència d’aquest nou traçar de la B-500 amb el respecte al territori, això si, cal tenir voluntat d’aconseguir-ho, sense plantejaments conservadors, però tenint cura del medi i, en especial, del paisatge.

Com a tot projecte tècnic d’aquest nivell es possible donar compliment a la normativa i fer una proposta acurada, tant des del punt de vista del traçat minimitzant l'impacte. Seria oportú, per tant, que el projecte tingues en conte altres aspectes i no sols els que es deriven de la tècnica constructiva. La lectura intel·ligent i adequada de la norma de carreteres i la seva bona aplicació, es la única possible perquè les obres publiques no siguin objecte de un rebuig per la població i una agressió al medi.

El projecte hauria de estar redactat amb la sensibilitat que la ocasió es mereix, i requereix d'un estudi paisatgístic que vagi mes enllà de complir malament un tràmit legal, preveient que la cura del medi no només s’ha de tenir amb l’obra acabada sinó també durant el procés de construcció.

Els ajuntaments son peça fonamental en la redacció del projecte.
No es pot tirar endavant un projecte d'aquestes característiques al marge dels Ajuntaments implicats ni amb uns documents difícilment comprensibles pel conjunt de la població. Els Ajuntaments han de participar en l’elaboració d’un projecte que facin seu i que pugin explicar adequadament.

Hores d’ara estic segur que es possible una solució de consens de consens, que doni resposta al conjunt d’al·legacions presentades des de: l’atenció als elements de caràcter natural i patrimonial, la afecció de determinades finques, la definició de la categoria de la via, requeriments d’adequació o modificació de planejament, els nusos i connexions segurs i eficients, l’impacte visual i paisatgístic, la millora dels altres components del sistema viari complementari (Carretera de Montcada i la d’Alella), la resolució de les travessies, i la incorporació de transport públic.

Solució que satisfaci els diferents interessos legítims, i que aporti també un major capacitat de mobilitat i un millor encaix de Badalona en la xarxa metropolitana de ciutats.

Com sempre no hem de perdre de vista l’element de referència fonamental per la gestió de la “cosa” publica amb la perspectiva mes local: fer una política progressista i catalanista, per servir a tota la ciutadania, aplicant mesures, per la integració social, per l’igualat de les persones, i per la cohesió territorial

I des de la visió mes global, fer una referència a Gerhard Schröder que en el article en el que valorava el resultat de la cimera de Johannesburg pel Desenvolupament Sostenible, manifestava que: “davant la gran responsabilitat d’assegurar el futur del nostre planeta, la humanitat disposa avui dels coneixements, dels recursos i medis tecnològics per resoldre els problemes mediambientals del planeta, a mes hem pres consciència de la responsabilitat es compartida per tots. Tenim que assumir aquesta responsabilitat i aplicar justícia intergeneracional, en la nostra gestió econòmica si volem conciliar els legítims interessos dels nostres fills , nets i besnéts amb les necessitats de la generació actual.”

Badalona 3.1.04

Eduard Tortajada







.

BADALONA Y LA SEGURIDAD ( article publicat a " La Vanguardia" el 21 de juny de 2004 )

No es difícil encontrar problemas, si hay voluntad. El artículo “Problemas reales”, de Jaume Oliveras, publicado el 26/XI/02 en este diario, ha encontrado un filón fácil en la seguridad ciudadana. Echa mano de una encuesta sobre preocupaciones de los badaloneses: se refiere, no tanto a su “realidad”, sino a su percepción por parte de los encuestados. Enumera algunos “casos” ocasionales: atraco con asesinato, vandalismo, cuchilladas, agresión a un magrebí. Y pasa al “reparto de culpas” entre la “escasa educación cívica” y la Administración, “más propensa a acicalarse para salir bien en las fotografías”. ¿Problemas reales?

Datos objetivos: el Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona presentó el pasado junio el estudio “Delinqüència i seguretat a Badalona l'any 2001”. Mide el alcance de la delincuencia local a partir del índice de victimización, es decir, del porcentaje de vecinos que han padecido un hecho delictivo, incluyendo datos reales y sensación de inseguridad.

El de Badalona se ajusta a la media metropolitana: del 21,4% en 1995 al 14,6% en la actualidad. Esos “casos” recientes han podido alterar la sensibilidad vecinal, pero no incrementan la victimización, similar a la del año anterior.

Aclaraciones: las competencias municipales en seguridad alcanzan a cuestiones de carácter administrativo, de inspección –en parte delegada– y de colaboración auxiliar en seguridad ciudadana, aunque, en la práctica, la Guardia Urbana acaba asumiendo casi todo. La preocupación municipal se dirige a las demás administraciones, en especial cuando el repliegue de la Policía Nacional no se ajusta en intensidad y tiempo al despliegue de la autonómica, y crece la desmotivación de sus agentes a la espera de ser sustituidos por mossos d'esquadra todavía por llegar.

Reflexiones: la delincuencia está cambiando en Catalunya. Atisba expresiones más violentas que las clásicas del robo y el tirón, como consecuencia de los grandes flujos de movilidad que afectan a las ciudades metropolitanas. Una cosa es la inseguridad y otra la sensación de inseguridad, que tiende a aumentar con la llegada de personas “diferentes”, entre las cuales hay cotos de delincuencia que es injusto generalizar a su conjunto.

La seguridad ciudadana es un reto para todas las administraciones. El Ayuntamiento de Badalona está desarrollando iniciativas en prevención y en renovación y optimización de los servicios, con una mayor aproximación a las necesidades ciudadanas. A su vez, se estudia la reorientación del Consell de Seguretat i Prevenció urbana a través del Consell de Ciutat, recientemente creado. En un futuro muy próximo la ciudad tendrá en servicio el número adecuado de agentes, aproximadamente, el mismo que el de la policía autonómica, para garantizar y mejorar los márgenes de tranquilidad y calidad de vida que distinguen a Badalona como una ciudad agradable, donde se puede pasear, ir de compras, trabajar, divertirse, amar... vivir.

07/01/2003 - La Vanguardia

MIQUEL MARTÍ POL, PORTO ALEGRE 2005 I VUIT PROPOSTES ( article publicat a www.noucicle.org a l´abril de 2005 )

Miquel Martí Pol estableix la lògica de les preguntes que calen respondre per aconseguir més justícia social a aquest món, fonamentat en l’expansió de la democràcia i la pau. En concret ho deixa clar quan parla del Nadal:

Torna Nadal i torna la pregunta:

Proclamarem la pau amb les paraules,mentre amb el gest afavorim la guerra?

Aquest darrer gener a Porto Alegre, amb la mateixa lògica, ens hem fet la següent pregunta:

Torna Porto Alegre i torna la pregunta:

Proclamarem un món millor amb les paraules,mentre amb el gest afavorim l’exclusió social?

Davant aquestes preguntes hem de poder donar respostes, que acotin les grans declaracions, que hagin avaluat que hi ha de realitzable a les nostres proclames, i que aportin accions concretes dirigides a millorar a curt termini la qualitat de vida dels més desfavorits.

Per aconseguir-ho, cal reconèixer la situació actual i avançar cap un canvi graduat amb objectius clars, i treballar intensament en els següents vuit àmbits que encara que enunciats amb un esforç sintètic, crec que evidencien la complexitat de les qüestions, de les seves interrelacions, i dels temps a seguir.

1.- És imperiós un esforç que superi la situació actual de paràlisi en el debat sobre la globalització que volem, amb l’objectiu d’assolir un món millor. Moltes de les posicions ideològiques conegudes no evolucionen i es fraccionen en funció dels diferents interessos específics. En aquests moments la voluntat de treballar per a una situació de consens, que ens permeti avançar, no té credibilitat. Les negociacions internacionals clau, resten aturades. I massa sovint, no es respecten el acords internacionals que podrien millorar el desenvolupament dels països més pobres.

2.- Cal una estratègia pel canvi, perquè les immenses desigualtats que hi ha al món són inacceptables èticament i insostenibles políticament. Per canviar aquesta situació no ens serveixen plans utòpics, sinó assegurar una sèrie de canvis de tota mena que siguin graduats i coordinats transversalment. Canvis: polítics, econòmics, laborals, socials i culturals. Canvis que respectin política i socialment l’arrelament nacional i local. Canvis de naturalesa democràtica que incideixin, des dels sistemes econòmics d’abast mundial fins l’enfortiment de la capacitat de govern de l’àmbit local.

3.- Necessitem fer globalment una aposta decidida per la pau i la seguretat. Difícilment podem avançar en polítiques de cooperació, si a nivell mundial no es supera la política de confrontació existent, amb aliances entre estats per la convivència i integracions regionals. Així totes les forces militars, d’interposició i en missions de pau, han de romandre sota el comandament directe de l‘ONU. A la vegada hem de definir un nou concepte de seguretat comuna per lluitar contra el terrorisme, que també afronti amb tot rigor els aspectes socials, sanitaris, ecològics i econòmics. Per això hem de consolidar, amb major abast, el tribunal penal internacional.
4.- Hem d’expandir el sistema polític democràtic, perquè indueixi accions de govern fonamentades amb el ple respecte als drets humans, amb el necessari imperi de la llei i la justícia social. I que generi:

. Un Estat eficaç que gestioni amb transparència, la seva adaptació global, i la garantia d’un alt i sostingut creixement econòmic per proporcionar serveis públics i protecció social. Millorant les capacitats de les persones amb potents polítiques: educatives, sanitàries, de serveis socials i d’igualtat de gènere.
. Una societat civil dinàmica i plural, amb llibertat de associació i d’expressió. Amb organitzacions que representin, des dels interessos públics, fins als més desvalguts i exclosos socialment; per garantir així una acció de govern participativa i socialment justa; i amb sòlides organitzacions representatives dels treballadors i dels empresaris, per establir l’essencial diàleg social.

5.- Ja que la globalització econòmica és un procés irreversible cal disposar d’institucions democràtiques que actuïn amb justícia i coherència, aflorant mercats productius i equitatius, que fomentin oportunitats i generin empreses en una economia social de mercat que funcioni adequadament. Per poder avançar cap a l’existència accions de compensació i de cooperació, la lliure circulació de capitals i productes, requereix la màxima transparència, i en conseqüència cal fer desaparèixer, a curt termini, tots els paradisos fiscals i altres situacions singulars que signifiquin ocultació de dades econòmiques i financeres.

6.- Els models de desenvolupament han de ser justos i sostenibles. Una globalització que respongui a aquest criteris, no pot negar les interdependències econòmiques, socials i medi ambientals. Calen propostes reguladores que compensin els efectes polaritzadors de les polítiques econòmiques neocon que provoquen expoliacions als països més dèbils, derivant-se crisis econòmiques que augmenten el perill d'exclusió social, i que els duen a la sobre-explotació, no planificada, de recursos naturals. Hauríem de ser conscients que la nostra supervivència depèn, de la cura amb la que utilitzem els recursos naturals, de la preservació dels sistemes naturals necessaris per a la vida, de la distribució equitativa de la riquesa, de les expectatives del desenvolupament del planeta, i de la conservació del medi ambient que tots compartim.

7.- Es proposa fomentar una globalització solidària i per a les persones. Solidària perquè hi ha una responsabilitat compartida entre els països més rics en prestació d’assistència als més desfavorits i en perill d’exclusió social causada per la globalització. Hauríem de reduir les distàncies de qualitat de vida entre països i al interior de cadascun d’ells, amb l’objectiu d’eliminar la pobresa. I tot això, fomentant una globalització per les persones, dirigida per homes i dones amb ferms principis ètics, i que amb compromís i generositat, assumeixin voluntàriament la difícil tasca de vigilar i orientar aquests canvis, renunciant a la seva legítima esperança per convertir-la en l’esperança de tothom.

8.- Son imprescindibles unes instàncies mundials reguladores i democràtiques a l’entorn d’unes Nacions Unides eficaces i enfortides, perquè un sistema multilateral més sòlid i eficient es un instrument global indispensable alhora d’establir un marc democràtic legítim i coherent, per aconseguir un món millor. En aquestes Instàncies Democràtiques d’abast mundial i a l’ONU, les ciutats estan convocades a una tasca històrica, com és la de globalitzar la democràcia, participant directament en aquestes instàncies democràtiques globals, amb l’objectiu: de reconstruir l'esfera pública sota noves formes, d’assumir responsabilitat compartida, i de reduir la desigualtat social a partir de l'extensió dels drets de ciutadania. Tasca que només es pot articular amb les millors tradicions democràtiques de proximitat.

Amb tot aquest treball en aquest moment, és possible encara que no segur, forçar una inflexió a la tendència actual del procés de globalització. Inflexió que ens hauria de dur cap a la construcció d’aquest món millor, teixint una aliança d’homes i dones compromesos individualment i col·lectivament, amb l’esperança de compartir aquest nou o evolucionat món, amb la resta de la humanitat.

A tall d’advertiment: (*) Respecte al capitalisme neoliberal a aquest segle XXI: Els que estan més implicats en el sistema són incapaços de modificar-lo, per això no poden protegir-lo del desastre. Si es deixa que aquest sistema s’embali, cada vegada exclourà més, destruirà més, i crearà més desequilibris econòmics, socials, ecològics i de tot tipus.
* Sobre l’informe Lugano (En paraules de Susan George 2001).
Consultat: Informe per una globalització justa, elaborat per la Comissió Mundial sobre la Dimensió Social de la Globalització, de l’OIT.

BREVIARUM POLITICORUM SECUNDUM RUBRICAS MAZARINICAS: ACTUAL? (article publicat a www.noucicle.org, l'octubre de 2005)

A la França del segle XVII el succesor del Cardenal Richelieu, Jules Mazarin (Giulio Raimondo Mazzarino, Italia 1602-1661), fou nomenat Primer Ministre per la Reina, la qual era regent en espera de la majoria d’edat de Lluïs XIV (1643). Aquest, que ostentà el càrrec fins a la seva mort, va escriure un compendi de consells per tots aquells que volien endinsar-se en l’ofici de la política. L’anomenà Breviari dels polítics, sent una suma de coneixements de qui va sobreviure a intrigues i conspiracions, sanejant econòmicament l’estat francès, alhora que avançava cap l’absolutisme i enfortia el centralisme per controlar tot el seu territori.

Divideix el llibre en dos capítols i un resum, el primer tracta del coneixement dels homes, al segon, més extens, ens parla de les accions del homes en societat, i finalment ens sorprèn amb un breu resum, que ens diu: Simula, Dissimula, No confiïs en ningú, Parla bé de tothom, Preveu abans d’actuar.

Però voldria ressaltar, un fragment del segon capítol, que podríem definir con atípic, ja que es tracta d’un breu però dens comentari en referència als llibres teòrics, singularitat dins un breviari eminentment pràctic, fonamentat en consells per la praxi quotidiana.
Així doncs, reconeix la necessitat d’un bagatge teòric que permeti analitzar la realitat i desgranar el propi discurs per revisar-lo. També manifesta que aquest bagatge és molt útil per analitzar com destruir els arguments dels contraris o adversaris.

Com a novetat, es constata que per analitzar amb correcció no es pot passar de la concreció a la generalitat amb rapidesa o la inversa, perquè du a no reconèixer la complexitat dels processos i els seus resultats.

Finalment, en aquest fragment recomana llegir i rellegir per dotar-se d’una reserva argumental que permeti mantenir el nivell davant intel·lectuals i erudits.

Un breviari, una bona base teòrica, simular, dissimular, no confiar en ningú, parlar bé de tothom, preveure abans d’actuar. Compendi que planteja com un bon bagatge per aproximar-se a l’ofici de la política. I si es deixen de banda els aspectes o accepcions maquiavèliques d’alguns d’aquests conceptes - no valors -, tindríem de fet uns consells per poder ajudar a ser administradors de la cosa publica, òbviament en aquell marc polític del segle XVII on la preocupació per la posició personal era una prioritat.

Però i l’entusiasme per transformar la societat?, i el compromís amb la ciutadania?, està clar, aquest estat absolutista i fortament centralitzat que va ajudar a consolidar, no pogué resistir la capacitat transformadora de la revolució francesa que va establir els valors republicans d’una ciutadania compromesa. (Llibertat, igualtat i fraternitat/solidaritat).

Des d’aquesta perspectiva segur que consells de Jules Mazarin podrien ser actuals per neoconservadors i neolliberals, entre els que molt probablement, es trobaria Mazarin com a dirigent, si fos present als nostres temps. No obstant cal deixar constància, dels seus plantejaments reguladors de l’activitat publica, de la contenció que exercità respecte les aspiracions de la noblesa, i del desplegament de la diplomàcia d’aliances per enfortir el seu projecte d’estat francès dominant en el context europeu.

També és interessant una lectura critica, de l’aportació al coneixement de l’època, que fa a partir de les pautes de comportament individual molt vinculades a la practica diària, sempre amb forma de recomanacions per aconseguir una posició notòria en aquest mon polític del segle XVII. Recomanacions raonables com les següents:

· El millor moment per plantejar un petició o favor a un conegut, es en el que estigui de bon humor. En un dia de festa o desprès d’un dinar, amb la condició que ell no estigui dormitant.
· Evita fer aquesta petició o favor a un home imbuït en un excés de negocis , o abatut pel cansament.
. I no s’han de demanar moltes coses a l’hora.

Però en aquest breviari també diu coses no tan raonables com:

. No tractis mai personalment amb subministradors, no te’n ocupis ni de l’administració economia, ni dels jardins, ni de les construccions, doncs tot això exigeix un treball considerable i tindràs preocupacions constants.
. Que ningú estigui present al teu despertar, ni a l’hora d’allitar-se, ni al dinars.
. Tindràs pocs amics i els veuràs poques vegades, per evitar que perdin el sentit del respecte que et deuen.

Podrem comprovar amb la seva lectura, que com sempre tot depèn del lector, del que busqui, del que espera, o de la intensitat i qualitat de la seva curiositat. I segur que influirà de manera determinant l’esperit amb que afrontem aquesta lectura, per a poder conèixer o fruir de consells com el següent: Has de conèixer el que sedueix a cada poble, es a dir, allò amb que pot ser vençut.